I per fi, Benicadell

Ha costat amics però ja l'hem fet. El dijous encara ressonaven les trompetes de les confraries pels carrers quan poc abans de les 7 estàvem al lloc habitual. Davant la pluja que queia decidim posposar l'eixida pel dissabte i, aleshores sí, ens anem cap al Benicadell.
Dissabte Jorge, Vicent, Pons, Morant, José Luis, Vicent "Pavasal" i un servidor (Ximo) agafem el cotxe i en un tres i no res ens plantem a l'estació de Renfe de la Pobla del Duc, es fa l'hora i el tren que no venia.
Tots estàvem impacients quan amb retràs i bronca del revisor aplega al tren i a Ontinyent que ens anem.
Comença la volta, pujadeta a ritme de podi local de Beniarbeig, tots amb la llengua fora, "cabr-ns que haveu esmorzat hui", "xe collons posa el peu a terra",... Entre bromes, somriures i bufits apleguem a la Font Gelada (o era freda?) on esmorzem a la franquícia del Bar Rita que havia acabat d'obrir. "Treu-nos aigua per a tots" "Jo no, jo vull gatorade" "Jo cocacola" "A mi torra’m el sandwich" "Café no ens queda".
Després de la paradeta agafem de nou les burretes i continua la volta. Les sendetes de luxe, les vistes espectaculars, la trialera de les gilagues d'eixes que "marquen", literalment, més pujades i baixades i un final de vici malgrat les rampellades de les cames que comencen a fatigar-se.

Impressionant xiquets, una ruta d'eixes que no s'obliden i una companyia immillorable, com sempre.